Bloc de Josep Francesc Delgado


Portada
2 Juliol 2009, 7:44 PM
Filed under: Uncategorized | Etiquetes:

 

Josep-Francesc Delgado

Entrevista sobre Si puges al Sagarmatha ( Manel Ramon ) 2 3 4 5 6

Futbol i poesia,

Ment i cos

 Fa uns anys, en una reunió habitual d’una associació d’escriptors important, un poeta que aprecio i que treballava de manera incansable i amb una gran capacitat en el món de la política em va confessar una cosa que em va deixar parat. Em va dir que en el món dels alts càrrecs de la política ser poeta representava un desprestigi, que si sabien que escrivies versos et miraven de reüll amb una certa desconfiança. Pel que sembla, ser advocat, o empresari, o banquer es veia bé per moure’s en aquests ambients; ser un bard donava poca credibilitat, fins i tot en el cas que s’hagués redactat un diccionari voluminós durant anys entre les cinc de la tarda i les quatre de la matinada després d’una jornada laboral normal.

Aquests dies he estat recordant el que em va dir aquesta persona feinera que escrivia versos. I ho fet tot mirant alguns gols del Barça. M’estimo més el senderisme o el parapentisme que no pas el futbol, però l’entrenador i els seus jugadors feien que em mirés com movien la pilota, una cosa gens habitual en mi, i em vaig quedar parat quan, després de veure els primers dos minuts del partit de la copa del rei, un inexpert com jo en aquests temes va endevinar quan i quants gols marcaria el Barça. I és que quan algú fa una cosa bé als qui no hi entenem ens passen aquestes coses curioses. El Barça ha fet el triplet i recordo que també a principis de temporada fins i tot els caricaturistes del programa Crakòvia escarnien amb la gràcia amb la qual ens regalen habitualment les lectures de Miquel Martí i Pol de qui l’entrenador Josep Guardiola ha estat lector i amic. Dec molt al poeta Martí i Pol, em va donar en vida consells valuosíssims per escriure amb una generositat i humanitat enormes, cosa que es troba a faltar actualment en els sous de l’alta competició futbolística o de la política. Actualment no passo poques hores a l’any ensenyant una veritat ben senzilla en les meves classes sobre la lectura: és un fet demostrat que aquells que llegeixen habitualment assoleixen un grau de competència professional més elevat en les seves disciplines i, a més, una capacitat de gestió d’equips humans que els fa molt vàlids per a tasques de direcció.

Sobre com la lectura educa aquestes capacitats se’n pot dir molt més que el que cap en aquest article, però és un fet. També és obvi que hi ha poetes que menyspreen el món de l’esport i específicament el del futbol. Deu ser un prejudici que ve dels anys seixanta i setanta, quan no eren pocs els intel·lectuals que afirmaven parafrasejant Karl Marx que el futbol és l’opi de del poble. Segurament això és veritat, però és només una part de la veritat. I és que els romans, al costat del panem et circenses també deien allò de Mens sana in corpore sano.  I tan profunda és una dita com l’altra. A l’altre cantó de tot això trobem els amants del món dels esports que no agafen mai un llibre per indiferència, que és el pìtjor dels menyspreus, sobretot perquè se’l fan a la seva pròpia intel·ligència.

Que quedi dit, doncs: que l’entrenador que ha dut el Barça al triplet sigui un lector habitual de poesia no és cap casualitat, perquè la poesia és l’expressió màxima del llenguatge, que és alhora l’expressió màxima del pensament abstracte humà juntament amb la matemàtica. Que hi hagi alts càrrecs de l’esport o de la política que encara no hagin entès aquesta gran veritat indica que es troben al començament de les beceroles. Ni a França ni a Gran Bretanya, on fins i tot hi ha entrenadors de futbol que escriuen novel·les policíaques, cauen en l’errada primària de pensar que la lletra és cosa de febles. I és que d’estil i de categoria en falta, al país, només cal veure els debats de la televisió o de les corts… I això també té a veure amb la manca de lectura. Josep Guardiola ha tingut la prudència i el coneixement dels savis de l’antiguitat, dels bons bards de la poesia. El que passa és que el seu full de paper era un camp verd de gespa, el seu alfabet tenia onze lletres titulars i unes quantes de suplents, i el seu traç el dibuixava una pilota. I és que cada lector aplica després la poesia que aprèn amb les eines que li toquen i aquesta és precisament la màgia de la lectura, gairebé diria que la màgia de viure. Anar fent per mars diversos i de cop aturar-te i dir: mira: aquí, en això que veus, algú hi ha posat esperit de poeta.

Josep Francesc Delgado, publicat al 9nou, el 29 de maig del 2009

Errades,

encerts

i estrès a la sanitat

 

L’any 1990 el meu pare va tenir un vessament cerebral que el va deixar paralitzat de mig cos durant quinze anys, fins que va morir. Després de passar els primers mesos entre la vida i la mort es va estabilitzar. Quan li va passar això estava pendent d’una operació de pròstata, en una llista d’espera, operació que es va ajornar per la precarietat de la seva salut. Al cap d’uns anys corria el risc de fer un globus i morir de la pròstata. Calia operar, però els metges no s’atrevien perquè el risc que morís durant l’operació era elevat.

Recordo perfectament la conversa meva i dels meus pares amb el metge que havia d’ordenar l’operació i com valorava aquest risc. El meu pare, en un rampell de lucidesa li va dir:  -Però si em moriré igualment, no hi perdo res-. Jo vaig veure que el metge li donava la raó amb la mirada, però no amb la paraula, i en un rampell em va sortir: -No ha de patir pas per la família. Ens fem càrrec de la perillositat de l’operació i si mor abans o després nosaltres no pensem anar contra seva. Aquell metge, que em sembla que en aquells moments patia un càncer, va sospirar lleument, em sembla que li havia tret un pes del damunt.

La mateixa tarda que vam ingressar a l’hospital de la Vall d’Hebron ja van passar per l’habitació els secretaris d’un parell de gabinets d’advocats per si volíem denunciar, abans que li fessin l’operació! Si explico tot això és perquè l’altre dia en parlàvem amb una pneumòloga i em vaig adonar que fins i tot els bons metges s’han vist sotmesos a judici per actuacions en situacions de vida o mort o de salut molt precària del pacient. Els metges viuen molt a prop de la mort, tot sovint els toca senzillament de vehicular-la i per fer aquest servei s’exposen molt legalment. Alguns particulars van denunciant més del que caldria excitats per alguns advocats a la recerca del client en situació de dol o de desgràcia, que sempre és una situació psíquicament feble. Mentrestant la llei fa poc per actuar, no en els casos accidentals, sinó en els casos de negligència obligada per falta de recursos humans, farmacològics i de servei, que són els més freqüents i es deuen bàsicament a una responsabilitat política i, per tant, al capdavall de la mateixa ciutadania que és qui finalment ha de valorar com es fa funcionar la sanitat. Una infermera catalana que treballava a la Gran Bretanya reponia no fa gaires mesos que hi havia anat a treballar no tant pel sou, sinó per les condicions laborals: una infermera hospitalària allà s’ocupa de sis malalts i aquí habitualment n’atén trenta. Quan una infermera que n’atén trenta fa una cosa malament la llei la penalitza, però el responsable d’això no és el representant polític dipositari, al capdavall, de la voluntat popular que condueix el treballador sanitari a una situació d’excés de feina? Multiplicar per cinc la feina d’una infermera passa de tota mida, és un cas molt indicatiu de com la llei de l’estalvi de mà d’obra va contra el sentit comú quan s’aplica a determinades coses. Potser la llei també hauria de revisar en quines condicions d’estrès treballen els professionals de la medicina al nostre país.

Que hi ha alguns metges que són negligents és tan cert com que la immensa majoria fan tot el que poden fer de bona fe i amb prou coneixement. Perquè sembla que de coneixements els nostres professionals van prou ben servits i per això els agafen a Anglaterra… La llei no hauria de tenir en compte, a més de les vides que perden, totes les vides que salven?, una mena de proporció entre les vides que haurien mort i que no han mort. Perquè el que es jutja cada vegada és si hi hagut negligència en aquell cas, però no sembla que l’acusació hagi de tenir en compte per res la trajectòria d’aquella persona, totes les vegades on la seva intervenció pot haver salvat una vida per un encert o una diligència superior a la mitjana: No es fa així es tenen en compte només les errades, que són molt importants, però no els encerts que ho són en la mateixa mesura. En un tema tan important com la vida i la mort la trajectòria del facultatiu com a sanador hauria de tenir alguna mena pes i no sembla que es consigni al seu currículum.

El meu pare va sortir de l’operació viu, el postoperatori va ser molt complicat tal com es preveia. Després d’un mes i mig la ferida  va tancar i va guanyar uns quants anys de vida… El metge havia corregut un risc, el meu pare havia corregut un risc més gran que va veure recompensat amb l’incalculable valor de la vida. Al metge, el reconeixement no li va anar gaire més lluny que el que li vam atorgar des de la família…

Josep-Francesc Delgado

 

L’escola indefensa. Reincidència i educació

 

Fa poc em va trucar un professor amb qui jo havia treballat molts anys al cinturó metropolità de Barcelona. Em preguntava on signaria per Sant Jordi i no va trigar gaire a explicar-me que un alumne l’havia picat i l’havia  arrossegat per terra i tot. El professor es va trobar que l’inspector, quan va parlar amb ell, estava més preocupat pel fet que ell li havia clavat un cop de puny perquè l’alumne parés d’arrossegar-lo per terra que per com se sentia el mestre. I aleshores em va dir que el que el feia patir més era que quan traslladessin aquell noi a un altre centre, ell sabia que aquell noi ho tornaria a fer. I quan deia que ho tornaria a fer no es referia solament als professors, sinó també dels alumnes. Com devien sentir-se els alumnes d’aquella aula sabent que aquell noi, després d’agredir-los i d’agredir un professor senzillament era traslladat a un altre centre on segurament faria el mateix? I els de l’escola que havia de rebre l’agressor traslladat? El professor que m’explicava això era un d’aquells que es prepara bé la classe i que tenia una sensació aguda d’indefensió. He conegut altres casos d’agressió a professors o alumnes i la solució sempre és la mateixa: es trasllada el noi o la noia. És a dir, es trasllada el problema. Aquest noi o aquesta noia no acostuma a corregir-se perquè els seus problemes són més profunds i perquè, normalment, el que desitja és no estar a l’escola, que és al que l’obliga la llei. Recordo el cas d’una noia que anava insultant i escopint a tothom a la cara, quan l’escola va haver esgotat remeis i recursos sense modificar-ne l’actitud, la solució d’aquella situació es va produir només quan es va quedar embarassada i va plegar. Els alumnes i els professors van respirar tranquils, perquè no era bona cosa explicar o atendre a classe esquivant les escopinades. Això que explico passava en una escola del Vallès on no hi havia un entorn social especialment conflictiu… La quantitat de nois i noies que esperen amb ànsia complir els setze per abandonar uns estudis on fracassen reiteradament no és insignificant. És un problema nou perquè abans l’obligació d’anar a l’escola fins als setze anys no existia.

 

D’aquests nois i noies amb fracàs escolar alguns són violents o se n’hi tornen. Els equips psicopedagògics poc han pogut fer quan els aborden ja adolescents i presenten actituds violentes físicament i verbalment de manera reiterada. La situació que m’explicava aquest professor no és, dissortadament, una excepció, però en canvi les successives reformes i pactes educatius sembla que més aviat amaguen el cap sota l’ala i no aborden el tema principal, que és el deteriorament del clima a l’aula a mans d’aquells que tot sovint són obligats a romandre-hi en nom de l’obligatorietat educativa i desenvolupen actituds violentes perquè saben  que mai no assoliran els continguts mínims que se’ls demanen o ja hi arriben amb actituds deliqüescents clarament dibuixades en el cas de l’educació secundària. Aquests nois i noies requereixen educacions atípiques i no reglades; el sistema educatiu necessita més psicòlegs que en facin una detecció precoç a l’educació primària i en comencin el tractament aviat. Un tractament adequat d’aquest problema fóra, segurament, el que exigiria més inversió en recursos humans, però no hi són, de fet fins i tot falten recursos per als centres d’educació especial que tendeixen a reduir-se… Una educació que comencés els ensenyaments professionals més d’hora segurament també reduiria la inadaptació, però en aquest cas estaríem parlant dels qui tenen dificultats d’aprenentatge i la situació de l’insult i la violència reincidents és una altra cosa, la majoria dels violents no fan un bon aprenentage, però la majoria dels qui tenen trastorns d’aprenentage no són violents.

En tots aquests tipus de situacions violentes ens trobem amb persones que abusen de l’estat de dret. L’ús pervers del dret a l’educació per part d’aquells que boicotegen el dret a aprendre dels altres expliquen aquesta sensació d’indefensió per part dels afectats, que no són pocs, es permet que l’exercici del dret a l’educació normalment no desitjat d’un alumne compliqui enormement el dret a l’educació de tot el grup. Se sacrifica el dret a l’educació del grup per un individu que, la majoria de les vegades, a més a més, preferiria no ser-hi.

El que passa a l’escola també passa al carrer. Per això és bo que en el cas de Barcelona s’estigui començant a fer propostes perquè els delinqüents comuns que, per exemple, han robat 200 vegades, no surtin l’endemà al carrer. Però acabem de començar i el que està passant al carrer només ens dóna la pauta del que passa a més bandes. L’escola encara no té solucions jurídiques, ni prou xarxa social, ni prou centres especialitzats en el tractament d’aquests casos que, passats els 18 anys, la societat no ha volgut tolerar mai, els ha enviat a la presó, i en canvi la mateixa societat tanca els ulls quan ho han d’aguantar els seus fills i els seus docents.  Ja fa temps que se’ns ha girat feina, hem de fer els deures, perquè com deia Plató: quan prospera el caos se sembra la llavor de la dictadura i això és precisament el que cal evitar.

 

Josep-Francesc Delgado

Publicat al 9nou, maig del 2010

Anuncis